Després de dur a terme l’activitat “Qui soc jo?”, vam poder comentar conjuntament amb la Sandra, psicopedagoga del centre i tutora de pràctiques, com havia anat la sessió i quines impressions n’havíem extret. La valoració general va ser molt positiva, sobretot pel tipus de clima que es va generar i per la manera com els alumnes van participar durant l’activitat.

La Sandra va destacar especialment que, tot i les diferències entre els alumnes del grup, tots van trobar el seu espai per intervenir i expressar-se d’alguna manera. La dinàmica va permetre veure aspectes del funcionament de cadascun d’ells que sovint no apareixen tant en situacions més acadèmiques o estructurades. També va comentar que aquest tipus d’activitats ajuden molt a observar com es relacionen entre ells, quins rols adopten i quines necessitats poden tenir a nivell emocional o social.

Cal recordar que la SIEI d’aquest institut és un recurs nou al centre i encara s’està acabant de construir la seva dinàmica de funcionament. Això implica que moltes coses encara s’estan definint: les formes de treball, la coordinació entre professionals o fins i tot els espais i moments d’intervenció. A més, el grup és molt divers i cada alumne presenta necessitats molt diferents, fet que requereix adaptar constantment les activitats i la manera d’acompanyar-los.

En aquest grup hi conviuen perfils molt diferents: un alumne amb TEA, un alumne amb molta inquietud motriu i dificultats d’autoregulació, i altres alumnes amb necessitats educatives específiques relacionades sobretot amb l’àmbit emocional i relacional. Això fa que qualsevol proposta hagi de ser flexible i oberta, respectant els ritmes i les necessitats de cadascun.

Tant la Sandra com la professional de l’EAP que també va assistir a la sessió van coincidir en la importància de crear espais més vivencials i participatius, on els alumnes puguin relacionar-se des d’un lloc més segur i menys acadèmic. Sovint, aquests moments són els que permeten generar confiança i començar a construir vincles reals dins del grup.

Personalment, aquesta experiència m’ha ajudat a poder entendre millor la realitat del centre i com n’és de rellevant la necessitat d’adaptar-se constantment a situacions canviants. També m’ha fet veure que, moltes vegades, les intervencions més senzilles poden tenir molt valor quan es parteix de l’escolta, el respecte i la necessitat real dels alumnes.

Ahir vaig portar a terme una de les tres activitats plantejades, en aquesta ocasió l’activitat “Qui soc jo?”, orientada al coneixement mutu i a la generació de vincles dins del grup SIEI.

Cal destacar que aquesta activitat s’ha implementat gairebé al final del període de pràctiques, ja que com vaig exposar en entrades anteriors, les dinàmiques dels centres educatius són canviants i sovint imprevisibles, fet que ha dificultat la planificació inicial i ha obligat a adaptar el desenvolupament del projecte a la realitat del dia a dia. Situacions com absències de l’alumnat, activitats paral·leles o necessitats puntuals han condicionat el ritme d’implementació.

Tot i això, la sessió es va desenvolupar amb la participació de tot l’alumnat, fet especialment rellevant. L’activitat es va dur a terme en un clima positiu i acollidor, afavorint la participació activa dels alumnes. A més, també hi van participar les psicopedagogues del centre, així com la referent de l’EAP, aportant una mirada complementària i enriquidora tant des del punt de vista d’observació com de coordinació professional.

La dinàmica consistia en que cada alumne pogués presentar-se a partir d’aspectes personals, interessos i elements significatius de la seva identitat. Aquest espai va facilitar la interacció entre iguals i va permetre construir un clima de confiança dins del grup.

Durant la sessió es van poder observar diferents perfils i formes de participació. L’alumne amb TEA va necessitar més suport i estructura per expressar-se, però va poder participar amb ajuda. L’alumne amb un perfil més hiperactiu va mostrar una participació activa però més impulsiva. Pel que fa als altres alumnes amb necessitats educatives específiques (NESE), es van observar diferents nivells de seguretat i expressió, posant de manifest la diversitat del grup.

Aquesta activitat ha estat útil no només per iniciar el treball de vincles, sinó també per obtenir informació rellevant sobre el funcionament del grup i les necessitats individuals. L’observació directa, en aquest sentit, ha estat una eina clau per orientar futures actuacions i ajustar la intervenció.

En definitiva, tot i les dificultats per implementar el conjunt del projecte tal com s’havia planificat inicialment, la realització d’aquesta activitat ha permès fer un primer pas significatiu en el treball socioemocional amb el grup, així com comprendre millor la seva realitat i dinàmica interna.